Darrerament s'han incrementat els estudis sobre el Renaixement en general i en particular sobre el Renaixement català. L'òptica decimonònica de Burkhardt que considerava aquest moviment com l'inici de l'edat moderna i Itàlia com el seu centre, ha donat lloc a una interpretació més europea i plural (no només de 1'Europa occidental i tenint en compte la cultura islàmica i jueva) i a considerar una de les seves principals característiques -la recepció (en el sentit d'assimilació i transformació) dels autors clàssics- com una actitud més aviat distant i estranya al món actual imbuït per la idea de progrés i no de retorn. D'altra banda també s'ha tendit a minimitzar la idea de trencament respecte a 1poca medieval i a precisar més les continuïtats. És en aquest marc que cal valorar ara la historiografia catalana del segle XVI.