La majoria dels historiadors que han tractat el segle XVIII espanyol, i especialment la introducció de la Il·lustració, han parlat, d'una manera o una altra, de la introducció d'un component important de la il·lustració francesa, la fisiocràcia. L'estudi clàssic de Sarrailh diu que «a Barcelona i a Madrid eren esgrimides com autoritats supremes les doctrines de Quesnay i Adam Smith, de Mirabeau o de Turgot».1 El coneixement dels fisiòcrates és, per a Sarrailh, normal entre els il·lustrats, de tal manera que «si els noms de Gournay i Quesnay no figuren a la llista d'economistes francesos assenyalats a l'atenció deIs espanyols pel duc d'Almodóvar a la seva Década episcolar, hi descobrim, en canvi, els del marquès de Mirabeau, de Turgot, de Necker, de l'Abbé Baudeau, etc»: Altres autors han precisat més les influencies. Un altre especialista en el segle XVII espanyol, Herr, si bé afirma que la majoria dels economistes espanyols eren eclèctics i no tenien idees pròpies, assenyala traduccions i citacions d'autors fisiòcrates. Àdhuc arriba a afirmar que Jovellanos era fisiòcrata.