Aquest estudi consisteix en realitzar un entrenament visual basat en la flexibilitat acomodativa per conèixer la seva influència en el punt proper de convergència (PPC) en un grup reduït de pacients. L’estudi va incloure 10 voluntaris sans (7 dones y 3 homes). L’edat mitjana ± SD (desviació estàndard) va ser de 23 ± 2.75 anys. Es van excloure pacients amb estrabisme, problemes binoculars o PPC < 5 cm. El punt de ruptura del PPC es va mesurar aproximant un estímul, col·locat inicialment a 30 cm, fins que el pacient indicava visió doble. Immediatament després, es va realitzar la flexibilitat acomodativa binocular en visió propera durant 3 minuts. Posteriorment, sense descans, es va mesurar un altre cop el punt de ruptura del PPC. En l’anàlisi estadístic, la significança es va establir en p < 0.05. En primer lloc, els valors obtinguts per a la variable PPC, van definir un conjunt de dades que es van analitzar amb la prova de Shapiro-Wilk. Mitjançant aquesta prova, obtenim que la distribució de la variable no era simètrica. Per tant, la distribució no era normal. Totes les diferències van ser estadísticament significatives (p<0.05). Els valors de la variable PPC són significativament més grans en la primera mesura que en la segona. S’ha demostrat que l’entrenament del sistema visual binocular, mitjançant la prova de flexibilitat acomodativa en visió propera, realitzada durant 3 minuts, influeix en el punt pròxim de convergència, de manera que ajuda a apropar el punt de màxima convergència.