L’objectiu del estudi és determinar la repetibilitat del punt de ruptura del punt pròxim de convergència mesurat amb el mètode de l’objecte i el del filtre vermell. Amb aquesta finalitat, en dues sessions separades, el PPC va ser mesurat en 10 adults joves i sans utilitzant ambdós mètodes. El mateix examinador, mantenint constants el gabinet i les condicions ambientals, va ser el que va obtenir els diferents grups de mesures. Finalment, el test Wilcoxon y el mètode Bland and Altman van estimar la repetibilitat de les mesures trobades. Quan es va estudiar la concordança entre les dues proves, es va trobar que els punts de ruptura del PPC resultaven més alts quan eren determinats pel mètode del filtre vermell (punt de ruptura medià 10 cm en sessió 1 i 10,25 cm en sessió 2) que determinats pel mètode de l'objecte (punt de ruptura medià 6,5 cm en sessió 1 i 6 cm en sessió 2). En termes clínics, segons els valors esperats per al punt de ruptura del PPC, no va haver-hi diferències significatives entre les sessions en els dos mètodes emprats (Significança: mètode de l'objecte p=0,611, mètode del filtre vermell p=0,078). A més, la fiabilitat intrasubjecte va resultar ser bona en ambdues proves. En conclusió, tant el mètode de l'objecte com el mètode del filtre vermell utilitzats per mesurar el PPC, van mostrar bona repetibilitat per mesurar el punt de ruptura.