La present tesi doctoral estudia, analitza i caracteritza la influència de la historiografia francesa sobre els historiadors espanyols Rafael Altamira i José Deleito en les tres primeres dècades del segle XX. Ambdós historiadors estan atents al moviment històric francès, manifestant similituds però també diferències, i han publicat treballs assagístics o de comentari crític amb reflexions rellevants sobre la concepció de la història, la producció historiogràfica i la funció social del coneixement històric. Una quantitat substancial d’aquests treballs són utilitzats per a caracteritzar els aspectes principals del pensament de cadascun amb què poden establir-se relacions amb les idees dels francesos, i esbrinar la natura de la recepció dels nous corrents historiogràfics. També s’ha posat a contribució una estimable bibliografia realitzada per estudiosos precedents, per tal d’aprofundir en el coneixement i la comprensió de l’objecte d’estudi. Els corrents francesos considerats són el de l’escola metòdica, hegemònic a França durant el període, i la idea de la síntesi històrica d’Henri Berr, degut a què aquesta presenta certes similituds amb les propostes dels dos historiadors espanyols, però també a causa de la vinculació existent entre aquests i el Centre International de Synthèse fundat per Berr en 1925, una relació que ha estat investigada per al present treball realitzant recerca d’arxiu als fons conservats d’Henri Berr i de mencionat Centre. Per tal de contextualitzar correctament les investigacions, s’exposen un estudi de la historiografia francesa del període, contemplant els fonamentals precedents des del segle XIX que la condicionen, així com els nous plantejaments que irrompen al voltant del canvi de segle; i un altre estudi de l’evolució de la historiografia espanyola, a partir de les transformacions precedents experimentades en el segle XIX que projecten importants persistències en el marge temporal considerat. En el cas de Rafael Altamira es destaca l’interés per la cientificitat i el subjecte de la història, el contingut com a història de la civilització i la història de la historiografia des d’aquest punt de vista, i la seua funció social. Altamira sintonitza en varis aspectes amb els historiadors de l’escola metòdica, però també manifesta algunes discrepàncies, alhora que s’esforça en posar en valor la contribució espanyola al desenvolupament de les tècniques del mètode històric i a la història de la historiografia de la civilització. Amb referència a les idees d’Henri Berr, Altamira, malgrat la proximitat en alguns punts, presenta per contra divergències de base molt significatives. En el cas de Deleito es destaca la reivindicació de la síntesi i l’exigència d’una història ben fonamentada científicament però que manifeste prospecció psicològica i caracterització sociològica, i que prenga una forma amb qualitat literària i resulte entretinguda per a l’òptima divulgació. Deleito s’identifica en moltes d’aquestes característiques amb els historiadors francesos de l’escola metòdica, als que considera modèlics. Amb les idees d’Henri Berr també conflueix en la defensa de la síntesi en història, tot i que no manifesta interés per la dimensió filosòfic que aporta el francés. Per tant, Alamira i Deleito mostren una gran sintonia amb els nous corrents francesos, tot i que amb matisos, i fent èmfasi diferent en aspectes diversos.