Aquest estudi esdevé una primera aproximació a la personalitat de Josep Gudiol i Cunill com a historiador de la pintura gòtica catalana. El text presenta Gudiol com un dels pares de la moderna història de l’art a Catalunya, i desgrana part de la seva trajectòria científica posant èmfasi en aquelles publicacions o línies metodològiques que van singularitzar el seu treball. Partint dels escassos estudis previs, especialment els de Josep Puiggarí, i en paral·lel a les recerques de Raimon Casellas i Salvador Sanpere i Miquel, Gudiol va conrear el positivisme amb la publicació de documentació que aportava informació sobre el desenvolupament de la pintura catalana als segles xiv i xv. Tanmateix, es va singularitzar dels seus contemporanis en endinsar-se en terrenys com el de l’anàlisi iconogràfica, l’associació de fonts textuals a les escenes representades als retaules, o la interpretació, significació i contextualització litúrgica de les obres. Aquest darrer aspecte el fa esdevenir un absolut pioner en el context hispà, ja que la seva amplitud de mires a l’hora d’enfrontar-se a les representacions el situa al nivell de referents internacionals com Émile Mâle.