Ignoring short-sighted pre-conceived views, we have adopted, as a starting point of the present study , a new approach that will enable us to state that under the surface of the epic poem Seidia there was a stimulating breath, a message that surpassed the threshold of anachronistic and self-satisfied historicist nostalgia. Rev. Joaquim Garcia Girona is not just another untuned and stagnant poet, he is not a singer of empty nostalgia wrapped in harmless verse which perpetuates a distorted image -a hallucinated image- which could be expected in an authentic Renaissance. The author is a Renaissance priest and his poem Seidia is the evident reflection of this fact.

Deixant a part prejudicis miops, hem pres com a punt de partida del present estudi un nou enfoc que ens permetera confirmar que, sota l'escorça del llarg poema de tall èpic Seidia hi havia un alé esperonador;un missatge que ultrapassava el llindar de l'enyor historicista, satisfet i anacrònic. Mossén Joaquim Garcia Girona no és pas un poeta més ,desintonitzat i estantís; un cantor d'enyorances vàcues encabides en versos innocus, perpetuadors d'una imatge desfigurada -un miratge al·lucinat- del que una Renaixença autèntica hagués fet esperable. L'autor és un sacerdot renaixentista i la seua obra, Seidia, és el reflex que així ho evidencia.