Winston (1995) i Morgan (1999) són els dos estudis pioners que descriuen els mecanismes per a l’establiment de la referència espacial, en l’ASL i la BSL, respectivament. Prenent com a punt de partida els fenòmens descrits per a aquestes llengües, en aquest treball proposem una anàlisi descriptiva dels mecanismes de cohesió en llengua de signes catalana que deriven de la seva modalitat gestovisual. Els elements que aquí descrivim permeten l’enllaç entre les oracions a partir de les característiques articulatòries i perceptuals de la llengua, així com de l’ús de l’espai que envolta i conforma la llengua. Veurem com la realització espacial i la simultaneïtat és una part fonamental de l’estructura de les llengües de signes i una peça fonamental per a la creació de la textura discursiva.