El concepte de retraducció generalment pretén definir els límits de la tradició pròpia d’una cultura. Aquesta és probablement la raó de la recent florida d’investigacions dedicades a aquest camp. La retraducció permet tornar a veure com a indivisibles les grans cultures occidentals que els estudis postcolonials i altres tantes perspectives han examinat tan durament i n’han anat soscavant sistemàticament les velles fermeses. La contradicció que obre l’estudi de la retraducció és, per això, enorme. D’una banda, hi ha el desig de retornar al món dels mapes polítics en què els països estan representats amb colors diferents, homogeneïtzats per dins; però, de l’altra, les investigacions han anat teixint una xarxa de complicitats intel·lectuals que han permès examinar el que les cultures rara vegada s’atreveixen a observar, els fonaments que aguanten tot l’edifici. Parlar de les retraduccions és parlar de la manera com una cultura es cohesiona i, alhora, com construeix la seva relació amb les altres tradicions.