La pandèmia ocasionada per la covid-19 ha posat el món del revés. Si després del "crac de l'any vuit" la Unió Europea va esdevenir el capdavanter principal de les receptes austericides, ara ha posat entre parèntesi el Pacte d'Estabilitat i Creixement i està mobilitzant 750 000 milions d'euros -els famosos fons Next Generation UE- dels quals quasi la meitat es finançaran mitjançant l'emissió de bons sobirans europeus. A l'altra banda de l'Atlàntic, el president Biden, qui fins fa poc era un clar representant de l'anomenat "neoliberalisme progressista", ha aprovat un paquet d'estímul i un pla d'inversions milionaris. Inclús anant més enllà de les diferents respostes a la crisi econòmica, les accions que van emprendre els Estats durant els moments més durs de la pandèmia també generen sorpreses (restriccions acceptades per la ciutadania, suspensió de la reproducció ampliada de capital, etc.). La major part de les teories que tenim sobre l'Estat no expliquen aquests fets. Així doncs, els paràgrafs que segueixen pretenen resituar els termes del debat sobre l'Estat després dels esdeveniments dels darrers anys.