Joan Maragall va escriure alguns dels seus poemes adaptats a la música, com «Per tu ploro» o «La pubilla empordanesa». Ell mateix solia tocar al piano les composicions a les quals posava lletra, escrivint a les partitures les primeres versions dels textos. És probable que ho fes també en traduir cançons o altres peces de música vocal. Quan el poeta pensava estrofes i versos cantats, el guiava la referència concreta d’una melodia o d’unes seccions musicals definides; fins i tot quan el compositor amb el qual treballava li demanava la lletra abans de compondre la música. El procés d’escriptura de la sardana «L’Empordà» confirma aquesta necessitat d’una obra preexistent per decidir l’estructura i la mètrica dels poemes als quals es volia posar música. Maragall aplicava aquesta tècnica d'invenció poètica, pròpia de la traducció de textos cantats: partir de la música per delimitar la forma de les paraules. Tenir-ho en compte permet, en algun cas, modificar textualment l’edició crítica d’alguns dels seus poemes.