El nom de Van Manen comença a ser molt escaïnat en els fòrums pedagògics, cosa que fa una mica incòmode parlar-ne ja que, com passa amb qualsevol autor de moda, el seu discurs comença a reduir-se de qui-sap-lo a un reguitzell a més, no gaire llarg de diferents llocs comuns i tòpics. En qualsevol cas, no és estrany que darrerament s'estiguin difonent tant els seus treballs, ja que aporten aire fresc i mostren una manera d'aplicar als problemes educatius concrets alguns corrents metodològics que sovint s'han acusat de purament especulatius.1 Ara bé, per Van Manen, un investigador és un teòric. És a dir, d'una banda, un observador sensible de les subtileses de la vida quotidiana i, de l'altra, un lector famolenc de textos significatius que pertanyen al seu àmbit d'interès. Aquest és per Van Manen el sentit és a dir, la resposta a la pregunta, de què és allò que implica un mètode d'investigació en ciències de l'esperit: teoria.