L’objectiu de la nostra contribució és analitzar, per una banda, els diferents mecanismes que la societat de la Barcelona baixmedieval va desenvolupar per assistir les dones i els homes que van arribar a la vellesa i, per altra banda, determinar la seva forma d’integració en la comunitat mitjançant pràctiques de subsidi, acollida, assistència i salut. Les discapacitats i deterioracions pròpies de la senectut feien i fan necessari l'atenció i la cura de les persones grans, encara més tenint en compte que no totes van poder disposar dels mitjans suficients per a mantenir la seva posició social i econòmica, ateses les dificultats per poder continuar treballant i poder comptar amb ingressos regulars. Aquesta necessitat d'assistència podia ser coberta per l'entorn familiar, amics o veïns, però també per institucions benèfiques i religioses a les quals els homes i dones d'edat avançada podien acudir a la recerca d'auxili. Aquesta ajuda podia consistir en almoines, en el cas de determinades dificultats econòmiques, però també suport en cas de malaltia, i protecció i acompanyament davant circumstàncies d'impotència i solitud. Amb aquest propòsit analitzarem entre d’altres, els llibres d’entrades de l’Hospital de la Santa Creu, els registres del Bací dels pobres vergonyants de Santa Maria del Pi, però també els registres de deliberacions del Consell de Cent, en què es discutien la concessió de subsidis als oficials de la institució, que expressaven la seva impossibilitat de continuar en el seu càrrec per culpa de l’edat.