En el segle XVI, el pensament literari del país fou el resultat d'una colla de ruptures i de desigualtats: de substitucions i de buits. Abans de tot, els tractats de poètica i de retòrica. Els humanistes i, més en concret, Joan Lluís Vives, Pere Joan Nunyes i Frederic Furió i Ceriols insistiren en l'anàlisi dels models clàssics i, fora d'alguna al·lusió subalterna, ignoraren en bloc la producció en llengua vulgar. I, per tant, no exerciren, malgrat les idees posades en joc, cap influència apreciable en la literatura militant: la moderna. Altrament, els poetes, abandonats a ells mateixos, tendiren a treballar amb les poètiques i les retòriques italianes o, almenys, elaboraren uns models a partir d'una pràctica concreta: la petrarquista. 0, al contrari, intentaren de conservar, sovint en termes polèmics, la tradició trobadoresca.