L'any 1968, en un estudi sobre l'empremta dels clàssics en la Renaixença, Eduard Valentí afirmava taxativament, mig de passada, que on calia cercar l'autèntica deu dels classicisme predicat per Xènius no era en Plató, sinó en autors com Maurice Barres i Charles Maurras. Recelós, tal vegada, de les múltiples implicacions ideològico-polítiques i del capgirament interpretatiu que semblant afirmació comportava, Valentí optava per concloure que no era arribada encara l'hora de suscitar-ne la polèmica. A desgrat de les seves prevencions inicials, però, el mateix Valentí no s'estava de subratllar poc després, en el seu magne estudi sobre el Modernisme: el caràcter marcadament polític de la reacció introduïda pels homes -addictes al Noucentisme. Els estudis apareguts darrerament sobre la qüestió, bé que parteixin de perspectives marginals i apuntin vers d'altres objectius, han contribuït a posar insistentment en relleu aquesta dimensió político-partidista del Noucentisme, a la que supediten la innegable projecció cultural del moviment.