Aquest treball presenta un recorregut històric que descendeix des d’un àmbit global de la ciutat de Barcelona fins a un fragment concret d’aquesta, la tipologia de casa de veïns de l'Eixample de Barcelona. Recorrent la seva concepció original fins a arribar a les dinàmiques de l'habitar en l’actualitat. L'objectiu ha estat analitzar com els habitants s’han apropiat i adaptat físicament aquests espais segons les seves necessitats canviants. La investigació demostra que, tot i la uniformitat de la distribució tipològica inicial projectada per ser ocupada per a la burgesia barcelonina del segle XIX, els habitants han aconseguit construir la seva pròpia història creant una llar dins d'aquest marc preestablert. Aquest estudi recerca en profunditat la llar com a una manifestació personal i temporal de l'individu, més enllà de la forma arquitectònica. Això ens porta a reflexionar sobre la necessitat d'una visió més humana de l'habitatge, on l’usuari és qui dona el sentit i atribueix a l’espai una vida que els arquitectes som incapaços de comprendre. L’arquitecte és l’encarregat de projectar i construir l’habitatge, però és l’habitant qui el converteix en una llar, i només ell ens pot ensenyar a habitar-la.

This work presents an historical journey that descends from a global scale of the city of Barcelona to a specific fragment of it, the residential buildings typology of the Eixample. By going through its original conception to reach the dynamics of inhabiting nowadays. The objective has been to analyze how the inhabitants have appropriated and physically adapted these spaces according to their changing needs. The research shows that, despite the uniformity of the initial typological distribution projected to be occupied by the Barcelona bourgeoisie of the 19th century, the inhabitants have managed to build their own history by creating a hearth-warming home within this pre-established framework. This study investigates in depth the home as a personal and temporal manifestation of the individual, beyond the architectural form. This leads us to reflect on the need for a more human vision of housing, where the user is the one who gives meaning and attributes to space a life that architects are unable to understand. The architect is in charge of projecting and building the house, but it is the inhabitant who makes it a home, and only he can teach us to inhabit it.