Mitjançant una anàlisi exhaustiva dels lavabos, banys i vestidors públics, em plantejo com poden ser més inclusius. Històricament, aquests espais han estat una part fonamental de la vida quotidiana i social de les persones, també en la història de Barcelona. El seu disseny ha evolucionat al llarg del temps, adaptant-se a les tendències de la societat que els utilitzava. Avui en dia, la manca de lavabos públics a la nostra ciutat, provocada per la seva privatització, genera dificultats d’accés a aquest servei bàsic per als ciutadans. Aquests espais, com qualsevol altre que habitem, reflecteixen les estructures socials, les jerarquies i les discriminacions presents en la nostra societat. El disseny actual ve determinat per manuals de disseny que tampoc estan absents d’ideologia. Especialment, quan es tracta del disseny de lavabos, els manuals es basen en l’estudi i dimensionament del cos. Doncs és un espai de servei i se centra a donar-nos mesures que responen a les necessitats físiques de l’usuari. Però en l’ús de qualsevol espai, l’experiència de l’usuari és el resultat de les satisfaccions de la totalitat de les seves necessitats, no només les immediatament corporals. D’aquesta manera, em plantejo quines són les necessitats no lligades al cos s’han de complir perquè un espai sigui inclusiu. L’accessibilitat i el gènere són els dos elements pel qual se segrega els banys i vestidors d’ús públic, amb un objectiu proteccionista. Però la segregació es contraria a la inclusió, ja que aquesta última s’obté a través de la convivència.