Durant els anys, especialment degut a la industrialització, s’han realitzat grans moviments migratoris cap a les grans ciutats. L’augment de la població i la falta d’espai han generat importants problemes de manca d’habitatge i hi han accentuat les desigualtats socioeconòmiques i racials de la població que les pateix. L’arquitectura, mitjançant la vertical, ha intentat acollir el major nombre d’aquestes persones en la menor superfície horitzontal possible, però en moltes ocasions no ha estat suficient. Aquest fet s’ha traduït en un progressiu establiment dels assentaments informals horitzontals. Les difícils condicions en les quals es desenvolupen, ha fet que la població instintivament busqui un millor lloc on viure: la vertical. La intenció del treball és entendre com les necessitats bàsiques de la població han portat a situacions tan extremes com els assentaments informals i veure com aquests han evolucionat fins a arribar a la vertical. És aquesta progressiva transició de la informalitat a la vertical el que genera diferents formes de viure i nous esquemes d’organització. Una tipologia d’assentament que replanteja el concepte de comunitat i d’espai privat i comú, i que sorgeix de la mateixa necessitat humana sense la interferència de l’arquitecte. A poc a poc diferents aspectes de l’arquitectura informal passen a la vertical i aquests edificis es transformen en un nou concepte de ciutat vertical.