Des del seu origen a la primera meitat del segle XX, els plàstics han anat prenent cada cop més protagonisme a les nostres vides, generant en conseqüència cada cop més quantitat de residus plàstics arreu del món. Una de les principals problemàtiques que aquests presenten és la seva incapacitat de degradar-se, fet que provoca la seva acumulació a diferents medis i espais naturals. En vista d'aquesta problemàtica, avui en dia hi ha una forta tendència en invertir recursos en la recerca de nous polímers que generin un menor impacte mediambiental. Una nova important línia d'investigació és la dels biopolímers, que consisteixen en materials polimèrics sintetitzats a partir de matèries primes naturals, els quals són, generalment, degradables. En aquest treball s'ha presentat l'estudi de la degradació de dos tipus de polímers biodegradables: un policarbonat natural i un àcid polilàctic amb estructura estereocomplexa. L'estudi se centra en l'avaluació de la biodegradació per compostatge seguint la norma ISO 14855 durant un temps d'uns 40 dies. Per altra banda, s'ha estudiat la degradació hidrolítica del PLA estereocomplexe a temperatures diferents, amb la finalitat d'avaluar la resistència a l'aigua d'aquest grau de PLA. El seguiment de la biodegradació s'ha dut a terme mesurant la generació de CO2 en el procés de compostatge i la pèrdua de pes molecular en la degradació hidrolítica. El policarbonat natural ha mostrat capacitat de degradació després d'un període d'inducció de 20 dies, fins arribar a uns nivells de degradació entre el 27 i el 50%. L'àcid polilàctic PLA s'ha degradat un 43% i l'estereocomplex de PLA ha tingut un període d'inducció de 15 dies i s'ha descompost fins a un 29%. La degradació hidrolítica de l'estereocomplex de PLA s'ha dut a terme a tres temperatures (36, 58 i 80ºC). Els resultats indiquen que aquest polímer es degrada hidrolíticament a qualsevol temperatura, però a velocitats diferents en funció d'aquesta. D'acord amb la teoria d'Arrhenius, s'ha calculat que l'energia d'activació és de 95,0 kJ/mol, la qual és lleugerament superior a la determinada pel PLA convencional, que és de 82,2 kJ/mol. El resultat és coherent amb el que es pot esperar de la degradació hidrolítica d'un PLA altament cristal·lí contra un PLA normal (és a dir, Easc-PLA > EaPLA). El pressupost del treball s'ha estimat en 15.431 euros.