L'objectiu d'aquest treball és estudiar a llarg termini la interferència tèrmica entre intercanviadors de calor verticals (BHE), variant la distància entre ells, sota les premisses del clima mediterrani, demanda energètica desequilibrada i tenint en compte paràmetres hidrogeològics de flux del subsòl i tèrmics . Es desenvolupa en el programari Feflow un model que descriu el comportament d'arranjaments de 2, 4 i 9 pous per cobrir la demanda tèrmica d'un grup de cas es . Per a la validació del model es van utilitzar dades de València, malgrat aquesta limitació geogràfica, la metodologia desenvolupada es pot aplicar de manera general. En la majoria dels casos, la interferència no és visible el primer any. Mentre que l'e nergia de refrigeració coberta augmenta amb la distància entre els BHEs, l'energia de calefacció presenta un increment màxim entre 6 i 9 m per causa de la presència d'una zona de major temperatura que no és dissipada . Es troben correlacions que permeten es timar l'eficiència d'interferència en funció de la separació entre els pous . Els efectes sobre la temperatura del sòl es van estudiar a una capa a la profunditat mitjana de la perforació i es va observar un comportament similar per als tres tipus de matriu . Aquests resultats es poden utilitzar per determinar la distància òptima entre els BHEs, minimitzant l'augment de temperatura en el subsòl, la superfície del terreny i els costos .