El concepte del vehicle elèctric, neix a principis del segle XIX, però no és fins la última dècada del segle XX que es comença a consolidar. Aquests vehicles, caracteritzats per no produir emissions ni fer soroll, són l’alternativa escollida pels fabricants de vehicles per fer front a fenòmens com el canvi climàtic, satisfent al mateix temps les necessitats dels usuaris. A més, moltes administracions i organismes supragovernamentals dediquen part dels seus esforços a la creació de polítiques per impulsar la penetració d’aquests vehicles al mercat. Dins aquest context, el present treball pretén aportar més coneixements a una de les principals problemàtiques a resoldre amb la implantació del vehicle elèctric, la baixa autonomia. A més, aprofitant l’aparició de nous sistemes de mobilitat com l’ús de vehicles compartits i el fort creixement que aquestes estratègies han tingut els últims temps, es pretén resoldre la problemàtica derivada del la mida que han de tenir les flotes de vehicles elèctrics compartits. Per resoldre la primera problemàtica referent a l’autonomia dels vehicles, s’enfocarà l’estudi a nivell logístic a partir de la creació d’un model amb l’objectiu de determinar el nombre de punts i estacions de recàrrega que hi ha d’haver en una àrea determinada, en funció de les característiques d’aquesta i de la demanda esperada, i a més es determinarà quina és la localització òptima d’aquestes. Pel que fa les flotes de vehicles elèctrics compartits, es proposa un model amb l’objectiu d’optimitzar la mida de les flotes de vehicles compartits a partir de les característiques d’aquests vehicles, i en funció de la demanda que es vulgui satisfer. A continuació s’han analitzat ambdós models, buscant per a quines variables els models resultes més sensibles. De l’anàlisi se n’extreu que per reduir els costos que suposa a l’actualitat el vehicle elèctric, les millores a aplicar són majoritàriament a nivell de vehicle o d’infraestructura de recàrrega d’aquests, i per tant són aplicables tant per el vehicle elèctric privat, com el d’ús compartit. Una variable estratègica a considerar per millorar l’acceptació d’aquests vehicles és el temps de recàrrega. La seva reducció, condueix a una disminució dels costos i per tant a una millora de la competitivitat d’aquests vehicles. Per fer-ho caldrà aplicar millores tecnològiques tant sobre la bateria del vehicle com sobre la infraestructura de recàrrega d’aquests; i a més, serà interessant la utilització de noves estratègies de recàrrega com la substitució de la bateria per una de carregada una vegada esgotada. A partir d’aquests anàlisis, també es conclou que per tal d’adaptar correctament els models a la realitat del lloc geogràfic on es volen implementar, serà necessari un estudi en profunditat tant del la zona com de la població a la que es vol servir, donada la rellevància que té el cost d’oportunitat sobre el resultat final. Finalment, es presenten possibles estratègies, així com oportunitats de negoci a desenvolupar a partir d’aquest nou mode de transport, i es proposen futures línies d’investigació.