Introducción La disfagia orofaríngea es una complicación frecuente tras el ictus, asociada a malnutrición, infecciones respiratorias y aumento de la morbimortalidad. La debilidad de la musculatura respiratoria se presenta en un alto porcentaje de pacientes en fase subaguda, compromete la eficacia de la tos y la coordinación respiración-deglución, incrementado el riesgo de broncoaspiración. En este contexto, el entrenamiento combinado de los músculos respiratorios ha emergido como una estrategia para mejorar la deglución y prevenir complicaciones respiratorias. Objetivos Evaluar la factibilidad e impacto clínico de incorporar el entrenamiento combinado de músculos inspiratorios y espiratorios (IEMT) en pacientes con disfagia secundaria a ictus en fase subaguda de más de 3 semanas de evolución. Como objetivos secundarios, se analizó la eficacia del IEMT para disminuir la incidencia de complicaciones respiratorias a seis meses, así como su seguridad y efectos adversos; también se exploró el impacto de la disfagia en la composición corporal en un seguimiento de 6 meses. Métodos Ensayo clínico aleatorizado y controlado de dos brazos en 47 pacientes con disfagia post-ictus de más de 3 semanas de evolución. Los participantes se aleatorizaron en dos grupos: IEMT (intervención) e IEMT simulado (control) como complemento a la terapia convencional. El IEMT consistía en 5 series de 10 repeticiones, 2 veces al día, durante 8 semanas a una carga equivalente al 30% de las presiones respiratorias máximas. La variable principal de resultado fue la fuerza muscular respiratoria estimada con las presiones inspiratoria y espiratoria máximas (PImax y PEmax, respectivamente). La puntuación en la Functional Oral Intake Scale y las complicaciones respiratorias en un seguimiento de 6 meses se consideraron variables de resultado secundarias. Para el análisis de la composición corporal, se utilizó un grupo control contemporáneo de pacientes con ictus subagudo sin disfagia. Resultados Los dos grupos mejoraron la fuerza muscular respiratoria durante el estudio. El IEMT se asoció con una mejoría en la PImax y la PEmax de 27,5 cmH2O (DE 23,9) y 23,6 cmH2O (DE 23,6), respectivamente. El IEMT fue seguro y bien tolerado. En el seguimiento de 6 meses, no se evidenciaron diferencias entre grupos en la incidencia de complicaciones respiratorias. Al comparar los parámetros de composición corporal entre pacientes con y sin disfagia, se objetivó una pérdida ponderal y un menor índice de masa libre de grasa en los pacientes con disfagia (19,5 vs 17,1 kg/m², p=0,001). Conclusiones El IEMT iniciado a partir de la tercera semana del ictus es una intervención factible y segura en pacientes con disfagia post-ictus, que se asocia con una mejora la fuerza de la musculatura respiratoria. La disfagia influye negativamente en el peso y composición corporal, lo que subraya la necesidad de intervenciones tempranas.

Introducció La disfàgia orofaríngia és una complicació freqüent després de l’ictus, associada a malnutrició, infeccions respiratòries i un augment de la morbimortalitat. La debilitat de la musculatura respiratòria es presenta en un alt percentatge de pacients en fase subaguda, comprometent l’eficàcia de la tos i la coordinació respiració-deglució, fet que incrementa el risc de broncoaspiració. En aquest context, l'entrenament combinat dels músculs respiratoris ha emergit com una estratègia per millorar la deglució i prevenir complicacions respiratòries. Objectius Avaluar la factibilitat i l’impacte clínic d’incorporar l’entrenament combinat dels músculs inspiratoris i espiratoris (IEMT) en pacients amb disfàgia secundària a ictus en fase subaguda de més de 3 setmanes d’evolució. Com a objectius secundaris, es va analitzar l’eficàcia de l’IEMT per disminuir la incidència de complicacions respiratòries als sis mesos, així com la seva seguretat i efectes adversos; també es va explorar l’impacte de la disfàgia en la composició corporal en un seguiment de 6 mesos. Mètodes Assaig clínic aleatoritzat i controlat de dos braços en 47 pacients amb disfàgia post-ictus de més de 3 setmanes d’evolució. Els participants es van aleatoritzar en dos grups: IEMT (intervenció) i IEMT simulat (control) com a complement de la teràpia convencional. L’IEMT consistia en 5 sèries de 10 repeticions, 2 vegades al dia, durant 8 setmanes amb una càrrega equivalent al 30% de les pressions respiratòries màximes. La variable principal de resultat va ser la força muscular respiratòria estimada amb les pressions inspiratòria i espiratòria màximes (PImax i PEmax, respectivament). La puntuació a la Functional Oral Intake Scale i les complicacions respiratòries en un seguiment de 6 mesos es van considerar variables secundàries de resultat. Per a l’anàlisi de la composició corporal, es va utilitzar un grup control contemporani de pacients amb ictus subagut sense disfàgia. Resultats Els dos grups van millorar la força muscular respiratòria durant l’estudi. L’IEMT es va associar amb una millora en la PImax i la PEmax de 27,5 cmH₂O (DE 23,9) i 23,6 cmH₂O (DE 23,6), respectivament. L’IEMT va ser segur i ben tolerat. En el seguiment de 6 mesos, no es van evidenciar diferències entre grups en la incidència de complicacions respiratòries. En comparar els paràmetres de composició corporal entre pacients amb i sense disfàgia, es va objectivar una pèrdua de pes i un índex menor de massa lliure de greix en els pacients amb disfàgia (19,5 vs 17,1 kg/m², p = 0,001). Conclusions L’IEMT iniciat a partir de la tercera setmana de l’ictus és una intervenció factible i segura en pacients amb disfàgia post-ictus, que s’associa amb una millora de la força de la musculatura respiratòria. La disfàgia influeix negativament en el pes i la composició corporal, fet que subratlla la necessitat d’intervencions precoces.

Introduction Oropharyngeal dysphagia is a common complication after stroke, associated with malnutrition, respiratory infections, and increased morbidity and mortality. Respiratory muscle weakness, present in a high percentage of patients in the subacute phase, compromises cough effectiveness and breathing-swallowing coordination, increasing the risk of aspiration. In this context, combined respiratory muscle training (RMT) has emerged as a strategy to improve swallowing function and prevent respiratory complications. Objectives To evaluate the feasibility and clinical impact of implementing combined inspiratory and expiratory muscle training (IEMT) in patients with post-stroke dysphagia in the subacute phase (>3 weeks post onset). Secondary objectives included assessing the effectiveness of IEMT in reducing respiratory complications at six months, its safety and potential adverse effects, and exploring the impact of dysphagia on body composition over a 6-month follow-up. Methods A two-arm randomized controlled trial was conducted in 47 patients with post-stroke dysphagia of more than three weeks’ duration. Participants were randomized into two groups: IEMT (intervention) and sham IEMT (control), as an adjunct to conventional therapy. The IEMT protocol consisted of 5 sets of 10 repetitions, twice daily for 8 weeks, at a workload of 30% of maximal respiratory pressures. The primary outcome was respiratory muscle strength assessed by maximal inspiratory and expiratory pressures (PImax and PEmax). Secondary outcomes included the Functional Oral Intake Scale (FOIS) score and respiratory complications at 6 months. For body composition analysis, a contemporary control group of subacute stroke patients without dysphagia was used. Results Both groups showed improved respiratory muscle strength during the study. IEMT was associated with an increase in PImax and PEmax of 27.5 cmH₂O (SD 23.9) and 23.6 cmH₂O (SD 23.6), respectively. The intervention was safe and well tolerated. At 6-month follow-up, no significant differences in respiratory complications were observed between groups. Compared to patients without dysphagia, those with dysphagia showed greater weight loss and lower fat-free mass index (19.5 vs 17.1 kg/m², p=0.001). Conclusions IEMT initiated from the third week after stroke is a feasible and safe intervention in patients with post-stroke dysphagia and is associated with improved respiratory muscle strength. Dysphagia negatively affects weight and body composition, highlighting the need for early nutritional and rehabilitative interventions.

Universitat Autònoma de Barcelona. Programa de Doctorat en Medicina