El Patrimoni Històric representa l’herència cultural acumulada pels nostres avantpassats i que és compartida per tota una col·lectivitat. Per aquest motiu tradicionalment ha despertat la voluntat de preservar-lo per a poder-lo gaudir i per a poder transmetre’l als nostres descendents. En conseqüència les autoritats públiques han encaminat la seva actuació sobre el Patrimoni Històric a aconseguir, fonamentalment les tres finalitats següents: la seva preservació, el seu acreixement i la garantia de la transmissió a les generacions futures. Un dels instruments amb què compta el sector públic per a complir amb les seves finalitats és la fiscalitat. En aquest estudi hem analitzat en quina mesura la regulació de la fiscalitat del Patrimoni Històric contribueix al compliment d’aquests tres objectius públics. Un dels principals reptes ha estat la definició de l’objecte d’estudi ja que té un origen extrajurídic. A partir d’un estudi sincrònic i diacrònic hem abordat la incorporació a l’ordenament jurídic d’aquest concepte i hem constatat com des de la constitucionalització de la seva protecció s’ha teixit un entramat jurídic, que va més enllà del Dret Tributari, la qual cosa ha comportat posar ordre en l’enorme complexitat i dispersió normativa per tal d’orientar-la cap a l’anàlisi del compliment dels objectius públics en relació al Patrimoni Històric. L’heterogeneïtat i la manca de visió global de les solucions fiscals adoptades han posat en evidència algunes mancances i incoherències que posen en qüestió l’eficàcia d’aquestes per a l’assoliment dels objectius marcats alhora que obren la porta per a comportaments dels particulars que s’allunyen de l’interès general.