[cat] Històricament s'ha considerat que les persones o grups socials amb baixa retribució econòmica es trobaven en situació d'exclusió social, els anomenats "vagos y maleantes", persones que no podien accedir als béns materials que sí que eren a l'abast de la gran majoria. Eren acusats de no voler treballar i de merèixer, per tant, la situació en què es trobaven. Amb el temps, la concepció del que és i del que suposa l'exclusió social s'ha modificat, i no només en el seu significat sinó, sobretot, en les múltiples formes de manifestar-se. Ara, quan parlem o ens referim a l'exclusió social, hem de tenir en consideració altres indicadors i dimensions, més enllà dels purament econòmics. Podem trobar-nos en situació d'exclusió social si en el nostre entorn més immediat no podem comptar amb les xarxes socials de suport, o si patim una malaltia greu de llarga durada o crònica, o fins i tot si no hem arribat a uns mínims acadèmics i formatius, i tot això ens pot passar malgrat tenir una situació econòmica solvent. Així doncs, l'exclusió social té avui dia diverses dimensions, més enllà de les purament econòmiques; tenen relació amb les moltes i cada cop més heterogènies formes de manifestacions del risc i de vulnerabilitat social: precarietat i inestabilitat laboral, pisos pastera, baix nivell acadèmic, valors líquids... Apuntem, doncs, set dimensions bàsiques que defineixen el nou concepte d'exclusió social (Gómez, 2009): econòmic-laboral, formatiu-académica, residencial, sociosanitària, relacional-participativa, familiar i personal-cognitiva. D'igual forma, i amb la mateixa metodologia de treball, hem descrit les dimensions amb les quals podem treballar en l'àmbit esportiu. Els mitjans de comunicació insisteixen a oferir una visió unidimensional de l'esport, un esport competitiu i carregat de grans dosis d'espectacularitat i valors comercials. Sabem, però, que l'esport té moltes més dimensions, altres perspectives que van més enllà de l'estricta competitivitat; l'esport té una dimensió lúdica, una dimensió socioeducativa, una dimensió relacionada amb el fitness i una dimensió instrumental i estètica. L'esport es podrà considerar eina educativa com més resposta doni a aquestes dimensions, és a dir, com més aspectes tingui en consideració a l'hora d'implementar-se en contextos formatius. Si quan usem la pràctica esportiva, aquesta és capaç de treballar competències normatives, competències relacionals, transmetre valors morals, experiències d'èxit, gestió del fracàs,... serà considerada una eina més educadora que si només l'usem per a treballar la competitivitat i la quantificació dels resultats esportius. Per altra banda, i com a possibles handicaps o riscos, la pràctica esportiva pot esdevenir una eina deseducadora si es practica sota els paràmetres de l'estricta competitivitat, o si es valoren els resultats quantitatius (marques, rècords...), per sobre dels qualitatius (relacions humanes, educació en valors...). També esdevindrà pràctica excloent, si implica només a determinats joves, que per cultura, gènere o rendiment físic, són escollits en detriment dels altres. L'esport, entès des de la dimensió educativa, no és necessàriament socialitzador per a les poblacions de joves i infants en situació d'exclusió social. Pot ser-ho, òbviament, però tenint en compte algunes consideracions i condicions, tant dels que el fan servir per educar, com dels que el reben. Per una banda, hem de tenir en consideració quines són les bases pedagògiques i formatives dels professionals que utilitzen l'esport com a eina educativa. D'altra banda, hem de considerar quina és la situació del menor que es troba en risc social, i, sobretot, esbrinar quines són les causes per les quals es troba en el procés d'exclusió o de vulnerabilitat. Les circumstàncies en què viu el menor en risc i la motxilla social, emocional i educativa que carrega, són diferents per a cada cas, i per tant, les eines que farem servir per la seva reeducació no han de ser les mateixes per tothom. No hem d'utilitzar la mateixa eina pedagògica per a una noia amb presumptes abusos sexuals, que per a un noi amb problemàtiques de consum, o de desarrelament social. No hem de suposar que l'esport com a instrument educatiu tindrà el mateix resultat en un menor amb Dèficit Atencional amb o sense Hiperactivitat (o TDHA), que en un altre amb un episodi d'estrès agut o postraumàtic. L'ús de la pràctica esportiva com a eina de socialització s'ha de donar en el marc d'un protocol d'intervenció educativa. Aquest protocol ha de seguir unes fases, que comencen per l'observació i que segueixen per la recollida i contrast d'informació, i l'establiment de grups de suport social (Gómez, 2009).

[eng] This project analyses the sporting practice as a educational tool and as a vehicle to transmit moral values and social habits of relationship between young people in risky situation. We analyse social conditions needed in order to consider sport as a pedagogic practice, and the consequences for social growing of children. We have studied two linked concepts: social exclusion and sporting practice. En every case, we have choose some main topics, as academic results, violent attitudes and cultural and social amount. During the first phase of research, we have work with young prisoner people at Penitenciary of Rome, Italy. At present, we deal with children and teenagers at Carmel minors centre, in Barcelona. In both cases, boys and girls are in a rootless situation, as most of them have commit some crimes or they are potential delinquents. This thesis works with a "research-and-action" method, using observation, analysis of contents, interviews in depht, and group discussions. The project is a foreground interest for CSD, because of its relationship with health aspects, in emotional terms (a), and with training of sporting teachers, in the fields of diversity and carefulness of young people in social margination.