Els llocs de memoria del franquisme figuren com a símbol, són repeti­ tius, estatics, cerimonials i aporten un testimoniatge fèrtil sobre la capaci­tat ritual del règim. En ells es realitzen cerimònies militars, es duu a terme el culte als morts, es celebren misses i s'aclama el cap de l'Estat. .. Però malgrat la seva vocació d'estatisme i de litúrgia, el temps va imposant imperceptibles canvis que, al costat deis anacronismes, revelen la pobre­ simbòlica del règim i la seva infructuosa recerca d'una mitologia nova, que va trobar en el turisme una imatge on fixar-se, d'acord amb els temps del desarrollisme, el qual, com gairebé tot en el franquisme, se superposa a l'antiga cadena de mites, creant paradoxes que el noticiari (i el franquis­me sencer) no percep coma talls, sinó que simultanetja amb desimboltura. En aquest aspecte de la retòrica en el qual, al cap i a la fi, un règim des­plega el seu univers simbòlic, els seus mites fundadors i la seva capacitat i límits de consens és on l'historiador, com a analista de la imatge i de la paraula, ha de posar-hi les mans. En analitzar a fons el noticiari apareixen davant l'historiador elements de gran utilitat per comprendre el franquis­me -és a dir, per conéixer la varietat i les limitacions del seu imaginari- i poder observar el fluir d'un temps al qual es negava amb tenacitat, fins i tot, l'empremta del seu procés d'empobriment.