La pandèmia que ens té tancats a casa ([1]) m’ha transportat, a estones, a les campanyes oceanogràfiques. Suposo que ho fan les rutines forçades i la delimitació precisa dels ‘dins’ i els ‘fores’, que són tan clars en un vaixell, i que ara també veiem clars a cada casa. Molts dies, a l’hora d’aplaudir la feina dels sanitaris, uns veïns que viuen a peu pla aixequen la porta del garatge i ho fan des del llindar. Podrien fer un pas endavant i aplaudir des de la vorera, però el límit de la casa els és clar i precís, i no el travessen. Com un navegant que percep l’hostilitat de l’aigua i sap que no podria viure gaire estona ‘fora’ d’un vaixell, tots plegats hem percebut el ‘fora’ de les nostres cases com una intempèrie hostil. Amb tristor, amb resignació, amb consciència solidària o simplement obligats, durant unes setmanes no ens hem llençat al carrer sinó que ens hem quedat a casa, on ens envolten les coses que en diem nostres i on convivim –la majoria- amb persones de qui podem dir que, amb el temps, ens hem anat fent els uns als altres. Però encara que estigui situat als antípodes de qualsevol viatge, el confinament m’ha dut a associar la reclusió per quarantena a la reclusió per oceanografia. Voldria estirar-ne el fil

Peer reviewed