La necessitat d'analitzar els paràmetres físics i químics del mar situant els valors en una xarxa tetradimensional demana procediments continus i, per tant, necessàriament automàtics de determinació. Fins ara la rutina utilitzada en Oceanografia consistia a situar el vaixell en indrets de la zona en estudi (denominats "estacions") prèviament escollits en intervals de 60 milles o més. En els grans creuers clàssics hom seguia un rumb que pretenia de "tallar" les estructures mes significatives del mar. La separació entre les "estacions" obligava, i obliga encara avui, a fer interpolations i extrapolations excessives. D'altra banda, els nivells estudiats (nivells "standard") obligaven a realitzar novament interpolations entre grans espais. La situació existent i que pretenem de modificar seria la d'un geòleg o geògraf que volgués estudiar el nostre país prenent un parell de dotzenes de mostres de la flora, la fauna i la terra, repartides en el gran espai de la Península Ibèrica. La idea general obtinguda deixaria molts buits i permetria la introducció d'errors considerables. La complexitat del mar és encara molt superior, si tenim en compte que el nivell mitja de tots els mars és d'uns 4000 metres i que, tot plegat, es mou contínuament. [...]

7 pages, 2 figures

Peer reviewed