Recentment s’ha descrit que la pràctica intensa d’exercici pot provocar anomalies en la morfologia, funcionalitat i bioquímica del cor, incrementant el risc de patir arítmies. Tot i aquesta associació entre la pràctica intensa d’exercici físic i l’aparició d’arítmies auriculars i ventriculars, no existeix un consens absolut respecte si aquests fenòmens es deuen a malalties cardíaques no diagnosticades (on l’exercici podria ser un factor desencadenant) o en realitat l’exercici és la causa primària que els origina. Per avaluar la hipòtesi de que l’exercici intens provoca el desenvolupament de fibrosi en el miocardi i facilita l’aparició d’arítmies, l’objectiu principal d’aquest treball va ser establir un model animal que permetés estudiar els efectes que l’exercici intens té sobre el cor al llarg del temps. El model experimental va consistir en un fer córrer rates sobre una cinta corredora seguint un protocol d’entrenament intens durant 4, 8 o 16 setmanes. Tots els temps d’estudi comptaven amb un grup control, format per animals de vida sedentària. Posteriorment, es va avaluar l’evolució dels canvis en la morfologia del cor, la deposició de col•lagen en els ventricles i l’expressió d’mRNA i nivells proteics de TGF-beta.1, Fibronectina, MMP-2, TIMP-1, i col•lagen tipus I i tipus III en cada una de les cambres cardíaques. Desprès de 16 setmanes d’exercici els animals havien desenvolupat hipertròfia excèntrica i dilatació auricular, juntament amb aquests canvis també es van observar diferents graus de disfunció diastòlica. Els resultats obtinguts en l’anàlisi de la deposició de col•lagen van mostrar increments significatius en el ventricle dret dels animals sotmesos a 16 setmanes d’exercici intens. A més, es va confirmar la presència de miofibroblasts en aquelles zones on es s’havia observat un increment en la deposició de col•lagen. De la mateixa manera, l’expressió per mRNA i els nivells proteics de la majoria de marcadors de fibrosi estudiats van mostrar increments significatius en el grup d’animals de 16 setmanes d’exercici a ambdues aurícules i al ventricle dret. Finalment, quan es va avaluar la susceptibilitat a la inducció d’arítmies es va observar una major vulnerabilitat a la taquicàrdia ventricular en els animals sotmesos a 16 setmanes, en comparació amb el grup d’animals de vida sedentària. Per tant, mitjançant aquest model animal s’ha confirmat que l’exercici intens i continuat inicia un remodelat per fibrosi, provocant canvis en la funció ventricular i afavorint l’aparició d’arítmies. Una vegada confirmada la hipòtesi inicial, es va avaluar la capacitat de reversió del remodelat cardíac produït en els nostres animals esportistes. Després de 8 setmanes de repòs, es va evidenciar que pràcticament tots els paràmetres cardíacs alterats tornaven a la normalitat. Per tant, els nostres resultats van demostrar que un determinat període de repòs va ser capaç d’aturar i revertir el procés patològic originat per la pràctica d’exercici intens i de llarga durada. El darrer objectiu d’aquest treball va ser avaluar l’efecte de l’administració d’un antagonista del receptor AT1 de l’angiotensina (Losartan) en la prevenció de la formació de fibrosi cardíaca induïda per l’exercici. L’activació del sistema renina-angiotensina es troba alterat en diferents patologies cardíaques i intervé en la formació de fibrosi. El tractament amb Losartan va ser capaç de prevenir la inducció inicial de TGF-beta-1 i el posterior desenvolupament de fibrosi cardíaca induïda per l’exercici. Per tant, aquests resultats obren la porta a la possibilitat d’utilitzar tractaments farmacològics per la prevenció dels efectes adversos de l’exercici sobre el teixit cardíac.

Tesi Doctoral presentada per Gemma Gay Jordi per optar al Titol de Doctora per la Universitat de Barcelona. Programa de Doctorat de Biologia Cel•lular i Molecular, Bienni 2006-2008.

Peer reviewed