Les conseqüències econòmiques de la separació o el divorci, entre cònjuges catalans –assumint com a règim econòmic matrimonial el de separació de béns i deixant de banda la presència de fills– giren entorn de dues institucions: la compensació per raó de treball (art. 41 CF) i la pensió compensatòria (art. 84 CF). Aquest model s’inicia amb la reforma de la Compilació a 1993, que introdueix la compensació per raó de treball, i es consolida a 1998, amb la promulgació del Codi de família, que reajusta el règim d’aquesta compensació i regula ex novo la pensió compensatòria, seguint –amb algunes variants significatives– l’esquema de la pensió de l’art. 97 del CC espanyol. Els codificadors de 1998 estenen també els trets fonamentals d’aquest model a les parelles de fet: la ruptura d’una unió estable de parella determina, igualment, el dret a rebre una compensació per raó de treball (art. 13 i 31.1 LUEP) i una pensió periòdica (art. 14 i 31.2 LUEP), amb un fonament, pressupòsits i durada definits més restrictivament que en la pensió equivalent en el matrimoni. En ambdós casos, el model es pot completar amb l’atribució de l’ús de l’habitatge familiar (vinculat a la guarda de fills o, en cas de matrimoni, a la major necessitat) (art. 83 CF), que en part compleix la funció d’un dret de pensió –o de complement del dret de pensió– atribuït en espècie

Ponència presentada en les XIII Jornades de Dret Català, celebrades a Tossa de Mar (Girona), els dies 23 i 23 de setembre de 2004

Jornades de Dret Català a Tossa (13es: 2004: Tossa de Mar, Catalunya)