La sostenibilitat és un concepte eminentment polític. És opinable la pressió fiscal que una economia pot suportar. Depèn de moltes coses. També del retorn de serveis públics, el context internacional en el que es competeix, l’escandall de costos i l’orientació productiva que té l’economia. Més interessant és la solvència d’un sistema fiscal, en el sentit dels ressorts amb els que compta la intervenció pública per a fer front a reptes econòmics i socials canviants. Així en qüestions de dualitat fiscal. O de substitució entre cotitzacions i IVA en situació d’atur. O entre impostos generals i cotitzacions socials per a mantenir compromisos de pensions. Solventar problemes requereix mirada ampla: Conèixer bé la incidència fiscal i el grau de capitalització de cada actuació financera, mantenir una perspectiva d’equilibri general de l’economia, de pressupost equilibrat a les finances públiques, de capacitat d’anàlisi de la incidència diferencial dels impostos, al llarg del cicle vital, inter i intra generacionalment amb generacions solapades, etc. Solucionar reptes fiscals com el de la sostenibilitat de l’estat de benestar requereix posar al radar el finançament contributiu i no contributiu, en el que té lògica vagi a càrrec del contribuent o de l’usuari. Requereix el coneixement de la tècnica fiscal d’actuacions per la via dels tributs, impostos o preus; de les deduccions fiscals o despeses equivalents; del finançament ordinari o extraordinari (dèficit i deute sota regla d’or, alienació oportuna d’actius a canvi de despesa en inversió o substitució d’endeutament). I finalment, si l’opció de resposta solvent és la impositiva, no ignorar l’excés de gravamen (l’eficiència econòmica) lligada a cada categoria impositiva, i com l’equitat es ressent o millora els seus balanços d’acord en l’instrument utilitzat.