L'article explica el cami de la filologia italiana al llarg del segle XX, a partir dels estudis de tres grans filolegs com Joseph Bedier, Giorgio Pasquali i Gianfranco Contini. Amb ells, l'art de l'edicio critica ha perdut l'abstraccio gairebe metafisica que l'havia caracteritzat durant la fase de predomini de l'escola de Lachmann. Per a arribar a la situacio dels ultims trenta anys, els dos punts mes importants, fins i tot a nivell teoric, de l'activitat dels filolegs italians poden considerar-se, d'una banda, l'estudi detallat del caracter i les vicissituds de les tradicions textuals mes importants i dels manuscrits individuals que conformen cadascuna d'aquestes tradicions; d'altra banda, la recerca sobre la interaccio entre la manera en que l'autor procedeix a un text i el treball dels copistes del text mateix. L'objectiu de l'assaig no es tant rastrejar un panorama analitic i exhaustiu dels desenvolupaments de la critica filologica italiana, sino mes aviat ressaltar les principals questions problematiques que han caracteritzat la filologia italiana.