L'estudi aborda la concertació, una anàlisi de les polítiques de seguretat social constatant la seva evolució des d'una legitimitat social a una legitimitat tecnocràtica en la crisi del welfare state i en la crisi econòmica amb particular referència al sistema espanyol. Des de la normalització de l'acció política dels sindicats i agents socials en les seves diverses manifestacions, com la participació institucional i la “legislació negociada” en la cerca del consens i el negociat d'intercanvis en el marc polític enfront de la imposició unilateral. La frustració de la concertació social es produeix quan el govern interpreta la democràcia com alguna cosa purament aritmètic de majories que exerceixen sense més el poder, en èpoques de feblesa sindical, de feblesa de l'estat nació, de dificultats per a les polítiques redistributives, de reforçament dels plantejaments neoliberals. La cerca de legitimitat en el pacte social no es veu en aquestes ocasions com a necessària sinó que la legitimitat es trasllada al discurs economicista i tecnocràtic, no polític. Es torna a la cerca d'una legitimitat a través del mercat i de l'intercanvi entre particulars.