Aquest article parla de televisió, no pas de ciència. De fet, es basa en la meva pròpia experiència com a directora d'un programa de ciència (Tres14) a Televisió Espanyola. En primer lloc, s'analitzarà el fet que els professionals de la televisió no necessitin d'una formació científica per esdevenir divulgadors de ciència. També es discutiran les conseqüències que es desprenen d'aquest fet, tant pel que fa als processos de producció, com a l'estructura i el contingut dels productes finals. En efecte, els professionals de la televisió aprenen ciència alhora que produeixen ciència per a la televisió. No obstant, és essencial per aquest entendre o, si més no, que els agradin les matèries de qui tracten. L'article reflexiona sobre com aquests elements fan de la divulgació de la ciència una aventura peculiar. Al cap i a la fi, un programa sobre ciència és, ni més ni menys, un programa de televisió, sotmès a les mateixes estratègies i normes que la resta de gèneres televisius.

This paper focuses on television, and not on science. It basically draws on my own experience as a director of a science program (Tres14) in the Spanish Public Television Corporation (Televisión Española). To start with, I will look into the fact that television professionals do not have to undergo scientific training in order to become science broadcasters. The consequences of this concerning the production processes as well as the structure and content of the final products will be discussed. Indeed, broadcasters learn science while producing science for television. Yet, it is essential for television professionals to understand or, significantly, like the subjects they cover. This paper discusses how these elements make science broadcasting a quite particular journey. In the end, a program about science is just, and no less thau, a television program, and most comply with the same estrategies and rules that are common to other television genres.