La clàusula de proximitat alimentària és introduïda amb assiduïtat en les diferents fases del procediment de contractació del sector públic, principalment com a criteri estratègic ambiental. Malgrat la seva utilització freqüent, aquesta clàusula planteja diverses dificultats jurídiques; a més de no existir una única definició de proximitat alimentària, aquesta corre el risc de ser il·legal si es configura com a criteri d'arrelament territorial. Amb ànim de contribuir a la transició ecològica del Dret agroalimentari, aquest treball analitza les diverses categories de proximitat alimentària utilitzades als plecs de contractació, considerant-ne l’eficàcia ambiental. L'objectiu primordial és dilucidar si la clàusula de proximitat alimentària pot ser jurídicament vàlida com a criteri estratègic ambiental en el règim jurídic de la contractació del sector públic.