Així comencen uns goigs dedicats a Sant Ferriol estampats l’any 1618 a Girona. Hom acostuma a definir els goigs com himnes de lloança redactats en honor de la Mare de Déu, dels sants o d'altres advocacions. Això és ben cert, però tot i que l'element purament laudatori sigui fonamental per aquest tipus de textos, cal no oblidar l’element impetratori a través del qual es formulen precs amb l'esperança que siguin correspostos pel numen. Aquests precs poden ésser tant de caire espiritual com material. Entre els primers, els més freqüents són els que demanen a l’advocació titular del goig la seva intercessió davant Déu, obtenir la gràcia d'una bona mort o l'alliberament del pecat. Els precs d'índole material són, però, de tipus molt més variats que el dels primers car inclouen un ampli espectre de les necessitats de la població, una bona part de les quals fan referència de manera directa als problemes de la salut. Així, doncs, encara que calgui enquadrar el fenomen dels goigs dins de l'àmbit de la religiositat popular, resulta evident que entre aquest fenomen i el conjunt d'estratègies terapèutiques de la població hi haurem de trobar uns certs punts de contacte. Això no ha de representar, però, cap sorpresa car el cristianisme no s'ha interessat tan sols per la salut de l'ànima sinó també per la del cos: "Crist és metge de cossos i d’ànimes", escrigué sant Mateu en els seus evangelis (Mateu, 4.23). L'expressió més clara d'aquesta realitat es l'alt grau de desenvolupament que assoli la medicina monàstica de l'Edat Mitjana, fet d’innegable importància per a l’evolució de la medicina europea de caire popular i acadèmic.