El propòsit d’aquest article és presentar, seguint a Agustí d’Hipona, quin és el fonament metafísic del coneixement existencial i singular que la ment humana posseeix de si mateixa. Aquest coneixement màximament íntim —que solament és accessible als altres per la via de la confidència amistosa— és el que fa possible la narració de la pròpia vida en un relat unitari, com és el cas de les Confessions. L’arrel metafísica que fa possible aquest tipus de coneixement ha de buscar-se en les tres dimensions que l’Hiponenc atribueix al bé finit, ço és, el modus, la species i l’ordo. Aquestes dimensions, essent compartides per la pròpia ment humana, permeten al subjecte accedir a l’ens en tota la seva riquesa, i no quedar-se únicament amb l’aspecte formal o essencial, com és propi de l’actitud «racionalista». Aquesta exposició de la metafísica agustiniana de la intimitat serà enriquida amb les aportacions de Tomàs d’Aquino.