La Constitució Espanyola, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i la Llei de Normalització Lingüística van fer possible la reivindicació de l'ús del català sense restriccions. Tot i això, l'any 1985 la situació de normalització lingüística a l'Administració de Justícia s'encarava amb moltes dificultats per l'actitud negativa d'alguns dels seus membres envers aquest procés. Aquell mateix any, però, es va signar un acord entre la Conselleria de Justícia de la Generalitat i la Presidència de l'Audiència Territorial de Catalunya segons el qual, entre d'altres compromisos, la Conselleria establia serveis de traducció per a tota la documentació judicial i l'Audiència s'assegurava que els òrgans jurisdiccionals no rebutgessin cap escrit per motiu de la llengua emprada. L'article comenta l'existència d'espanyols que no coneixen el castellà, situació que ja es donava al segle passat. En aquests casos, i ja que no és possible obligar aquests espanyols a parlar en castellà, una sentència del Tribunal Constitucional declara que, en situacions de declaració oficial, es proveeixi d'un intèrpret. La Llei de Normalització Lingüística reconeix el català com a llengua pròpia i oficial de Catalunya. L'ús del català en el món judicial ha fet que la Llei Orgànica del Poder Judicial acceptés com a intèrpret qualsevol persona que conegui el català i el castellà, sense necessitat de títol. A més, els documents que es presentin en l'idioma oficial d'una comunitat autònoma tenen, sense haver de traduir-los al castellà, plena validesa. Cal, però, acompanyar-los amb la traducció corresponent quan sorgeixin efecte fora de Catalunya. El Ministeri de Justícia va assumir l'any 1987 l'obligació d'encarregar-se d'aquestes traduccions. Segons l'autor, aquestes mesures impliquen que s'ha afrontat plenament el problema que planteja la doble oficialitat lingüística.