Aquest assaig es proposa oferir una descripció crítica del llenguatge utilitzat per l’Administració pública italiana i destacar-ne sobretot els defectes que fan que sigui anticomunicatiu. Després d’una introducció que fa palesa la mala reputació que tradicionalment ha tingut i té l’italià burocràtic, l’article passa a delinear les característiques generals d’aquesta varietat de llengua, que són les següents: llenguatge sectorial no especialitzat, rígid, complex, obscur, formal i que tendeix a perpetuar-se a si mateix; té poca consideració envers el lector; estilísticament és poc acurat; té una relació directa amb el llenguatge legislatiu; és poc propens al canvi diacrònic; no diferencia el públic al qual s’adreça; té tendència a ser assumit per molts ciutadans com a model, fins i tot més enllà de l’àmbit burocràtic. Posteriorment, l’estudi se centra en detalls i tracta les característiques més específiques d’aquest llenguatge i n’afronta, per aquest ordre: • els aspectes lexicals (entre els quals l’elevada freqüència d’arcaismes, termes de registre elevat, tecnicismes reals i aparents, perífrasis, eufemismes, redundàncies, fórmules estereotipades, expressions reverencials, sigles i abreviacions); • sintàctics (especialment la tendència a fer frases llargues i complexes, a les formes implícites dels verbs i a les construccions despersonalitzadores); • textuals (l’organització informativa dels textos des de la perspectiva de l’autor i no del lector, el recurs freqüent d’expressions de referències anafòriques i catafòriques, la cohesió sovint defectuosa, els títols poc informatius, l’accentuada intertextualitat); i • pragmàtics (la performativitat dels actes administratius, la relació emissor/ receptor, les estratègies de tracte correcte, el fet que molts textos administratius són inadequats en relació amb el context). A la part final es fa referència a les iniciatives dedicades a la simplificació del llenguatge administratiu engegades pel Govern italià des del 1993 fins avui, tant en l’àmbit legislatiu com en el més pròpiament lingüístic. I es fa un balanç dels resultats aconseguits i es formulen hipòtesis sobre els motius que han impedit assolir millors resultats i sobre els problemes que queden encara per solucionar.