La situació del desenvolupament legal i reglamentari de la doble oficialitat de les llengües a Catalunya no és gaire satisfactòria. La reflexió sobre aquesta qüestió comença amb una anàlisi del grau de compliment que tenen els principis bàsics de la doble oficialitat a les lleis i als reglaments i, més concretament, pel que fa a l'Administració de Justícia. La Llei de Normalització Lingüística a Catalunya i la Llei Orgànica del Poder Judicial són les bases d'aquest estudi. L'autor analitza diverses qüestions, com ara: el dret del ciutadà a l'ús de qualsevol llengua oficial a l'Administració (en l'activitat administrativa i en la processal); el dret d'exigir la traducció de les intervencions del jutge en un procés; la infracció —i el sistema d’esmenar la— del precepte que tot document redactat en una llengua autòctona es tradueixi quan s'ha d'utilitzar fora de la Comunitat Autònoma; el dret de tutela (obtenir protecció judicial del dret a l'ús de la llengua pròpia); l'actuació dels poders públics per a aplicar plenament el principi de la doble oficialitat (valorar el coneixement d'ambdues llengües en la selecció del personal, etc). L'autor proposa algunes idees sobre el desenvolupament legislatiu de les qüestions tractades. S'han d'elaborar instruments amb valor vinculant (circulars, instruccions dels òrgans de govern interns als tribunals, acords informals), que de vegades funcionen millor que les lleis, perquè a mesura que disminueix el rang de l'instrument més força té per connectar amb la realitat. Aquests instruments han de permetre als òrgans judicials adaptar la seva conducta a la plena normalització lingüística de l'Administració de Justícia