L'Estat espanyol té l'obligació i la responsabilitat pública de promoure totes les llengües oficials, d'estendre'n el coneixement. Una concepció federal de l'Estat en matèria de llengua neix del principi d'igualtat entre les llengües oficials. Seria un pas de gran relleu el reconeixement de l'oficialitat estatal per al català, el gallec i el basc, així com el deure de conèixer-les en les comunitats autònomes respectives. No és encara una solució prou federal, però sí que és indubtablement un gir que tindria conseqüències, per exemple, en la mateixa Unió Europea, en el reconeixement i l'oficialitat de les llengües nacionals sense estat propi. La conclusió que es pot treure de la reforma dels estatuts de Catalunya, de les Illes Balears i de la Comunitat Valenciana en matèria de llengua és que s'ha de reconèixer un avanç, però és insuficient. S'han de valorar positivament els importants canvis introduïts en el nou Estatut d'autonomia de Catalunya, també els avanços menors en els casos de les Illes Balears i de la Comunitat Valenciana. Alhora, cal avisar sobre possibles instrumentalitzacions polítiques de la llengua, especialment en el cas de la Comunitat Valenciana, en utilitzar-la com a frontera política i eina útil per a opcions partidistes i de confrontació. També cal assenyalar la necessitat d'avançar cap a una fonamentació comunitària i no únicament territorial de la llengua pròpia, compatible amb la seva promoció com a llengua comuna i preferent en els territoris plurilingües. La normalització del català no serà assolida mentre no es compleixin les condicions següents: 1) ésser un deure el seu coneixement; 2) ésser la llengua comuna, vehicular i preferent en l'aprenentatge i en l'ensenyament, i la llengua d'ús preferent en els mitjans de comunicació públics i privats; 3) ésser la llengua preferent d'ús social per part de la ciutadania i les seves relacions en el món econòmic, social, cultural i institucional.