L'ostra vermella, una espècie abundant i coneguda des de fa mil·lennis a la costa catalana, ja no existeix en trams sencers del nostre litoral. Ha estat víctima d'una mortaldat massiva a final de l'estiu passat. Segons els experts, la causa principal és un dels escalfaments sobtats del mar que s'estan convertint en habituals. El fenomen afecta com a mínim el sud de la Costa Brava. La falta d'observacions sistemàtiques del litoral fa impossible conèixer exactament l'extensió del seu impacte. Qualsevol bussejador que hagi practicat el submarinisme o l'apnea des de final d'agost al tram de costa que va de Blanes a Sant Feliu de Guíxols ha pogut observar les marques blanques que són l'empremta de les ostres mortes. Com que són organismes bivalves, formats per dues closques, quan l'animal mor es desactiva el mecanisme que manté juntes les dues parts, i la superior es desprèn mentre l'altra continua adherida a la roca, amb el seu característic i netíssim color blanc de nacre. Aquest agost, sense causa aparent, van començar a aparèixer les característiques closques buides, amb la meitat superior caiguda al fons. En desprendre's, la tapa cau i queda just a sota de l'altra meitat fins que els corrents o les tempestes les desplacen. En arribar el setembre, la mortaldat era generalitzada. Aquesta tardor, les llevantades portaran a les platges més petxines d'ostra vermella que mai. En punts com el litoral de Tossa, per exemple, on el fons marí és ric i l'ostra vermella era molt abundant, hi ha parets de roca on es poden comptar a simple vista dotzenes d'exemplars morts. La mortaldat és total entre els dos i els vint metres de fondària com a mínim. El nombre d'exemplars morts es compta per centenars. [...]

Peer reviewed