Pensem en el científic com un personatge curiós, que es pregunta contínuament com són i funcionen les «coses», que troba plaer a descriure i comprendre. M’hi apunto. Però encara m’apunto més al científic que troba plaer a descobrir, a revelar connexions noves entre fenòmens aparentment inconnexos. Ho visc en la pròpia pell: el pinyol de fer ciència és un procés creatiu, no sols descriptiu, que no l’allunya gaire de l’art. Com aquest, parteix d’un deliri d’exploració, s’alimenta de la fascinació per l’entorn, i fa ressonar l’observació amb el món interior per generar coneixement, transformació. Quin lloc, l’Antàrtida, per viure-hi integradament les dues experiències, la científica i l’artística. És un lloc que t’atrapa com pocs al món. Sobretot, perquè la natura hi té tot el protagonisme i es desplega amb tot l’esplendor. Però també perquè és un lloc on han confluït i conflueixen moltes coses: atrocitats, ambicions, proeses, acords geopolítics excepcionals, troballes científiques determinants. Anem a l’Antàrtida perquè guarda bona part de les claus del funcionament del nostre planeta. Però també perquè, avui, mirar-se el món des de l’Antàrtida és una invitació a l’esperit de col·laboració, a llançar preguntes genuïnes, a l’admiració i l’agraïment, tan necessaris, a sentir-se part d’una vida ancestral, poderosa, dinàmica, que ens fa tots iguals, del pes just d’un floc de neu

Ciclo de conferencias Bosc Ancestral realizadas en el Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona

Peer Reviewed