Una definició tancada i definitiva del nostre objecte d’estudi, el nom propi, és, com la de tantes categories lingüístiques, pràcticament impossible a causa de la seua variabilitat. Els múltiples intents de definició han trobat sempre excepcions que els invaliden. En tot cas i encara que amb problemes, probablement la definició més útil siga la derivada de la perspectiva referencial, segons la qual: “un nom propi és tota aquella paraula o expressió que de manera prototípica serveix per denominar un ens únic i que en conseqüència permet distingir-lo d’aquells semblants”. Els noms propis constitueixen una categoria especial dins de les llengües per raó del seu aparent caràcter purament díctic i exempt de significat més enllà de la pròpia denominació (encara que veurem que això no és del tot cert). Per consegüent, la traducció, a causa de la seua condició d’operació basada en gran manera en la transferència de significats, es troba ací davant d’un recurs lingüístic que pot semblar inabordable i és freqüent escoltar afirmacions simplistes com les que afirmen que els noms propis no es tradueixen o fins i tot que són intraduïbles. En aquesta entrada provarem d’escometre la complexa realitat d’aquest recurs lingüístic i de la seua traducció, demostrant que els noms propis sí que es tradueixen i que dita traducció adopta múltiples formes, que van des de la repetició literal fins a les transformacions més radicals quan les circumstàncies textuals i culturals ho fan recomanable per al traductor.