Un arxiu inexistent és una sèrie de fotografies fictícies de parelles homosexuals i persones queer o no binàries, de classe treballadora i situades a principis del segle XX a Amèrica Llatina. Les imatges van ser creades amb intel·ligència artificial generativa, per la qual cosa no corresponen a persones reals. Es tracta d'un exercici retrofuturista que utilitza algorismes computacionals —tecnologia habitualment immersa en narracions de futur— per a reimaginar el nostre passat queer/kuir local i reivindicar un arxiu que ni tan sols va poder existir. I és que, com va explicar el crític cubà-nord-americà José Esteban Muñoz, una de les conseqüències de la cultura heteronormativa és que l'experiència queer del passat quasi no va poder deixar registre ni arxiu. Esta negació de l'arxiu és encara més dramàtica per a les persones del sud global i de classes treballadores. Inicialment, el text aborda alguns antecedents d'obres que van experimentar amb IA generativa titulades Imaginación artificial. Addicionalment, l'article assenyala algunes consideracions i conseqüències “tecno-poètiques” del treball amb models de IA. Per exemple, les que deriven de l'ús del procés de “difusió” invers, que podria descriure's com un engany al model, que l'obliga a retornar a una hipotètica imatge prèvia que mai va existir. O la necessitat de contrarestar els biaixos de classe i raça presents en les bases de dades amb les quals es van entrenar els models, obstacle del qual va emergir el concepte de prompt minoritari. Finalment, l'article també explica la decisió de mantindre els errors en la representació corporal que són propis d'estes tècniques. Eixos errors s'integren al projecte com una capa addicional de dissidència corporal i com un límit ètic-polític que evidencia el seu origen artificiós, per a evitar que estes imatges pogueren arribar a encobrir el passat de violències que va impedir la seua pròpia existència.