Situats a finals del segle XIX, dins el marc de la reforma interior de la ciutat impulsada per la necessitat de connectar la nova extensio del territori de Barcelona amb la ciutat vella, aquest treball de fi de grau se centra en l’estudi del projecte no construït de la Plaça de l’Acròpolis de Barcelona, una proposta de Lluís Domènech i Montaner. Tot i que aquest projecte no es va arribar a materialitzar, ha deixat com a testimoni un article publicat a La Renaixensa i un únic document gràfic conegut: un dibuix en alçat fugat realitzat pel seu deixeble Francesc de Paula Nebot. El treball analitza aquest material com a punt de partida per reconstruir i interpretar la voluntat simbòlica, urbanística i identitària de la proposta. La primera part del treball contextualitza el projecte a través de tres àmbits: el context cultural de la Renaixença, el contingut i significat del poema Oda a Barcelona de Jacint Verdaguer, i l’anàlisi del pensament de Domènech i Montaner, especialment en relació amb la ciutat i el seu valor històric. El text publicat a La Renaixensa serveix com a eix central per entendre la visió de l’arquitecte, que concebia l’espai urbà com un element clau per a l’expressió de la identitat col·lectiva catalana. La segona part del treball examina el context urbanístic en què s’inscriu la proposta de Domènech. A través de l’estudi de diversos plànols històrics —especialment del projecte de reforma interior d’Àngel Baixeras—, es posa en relleu com la idea d’obrir una plaça darrere de la Catedral era compartida per diverses propostes urbanes de l’època. Tot i que cap d’aquestes desenvolupava la càrrega simbòlica de la plaça de Domènech, sí que constaten la importància d’aquesta àrea com a espai potencial de transformació urbana. El treball es completa amb l’anàlisi detallada del dibuix de Francesc de Paula Nebot, que permet reconstruir formalment la proposta de la plaça. L’espai s’organitza al voltant d’un eix central i incorpora tres escultures dedicades a Verdaguer, Jaume I i a l’al·legoria de Barcelona, així com les columnes romanes del temple d’August. Aquesta composició manifesta la voluntat de Domènech de connectar el passat romà, medieval i contemporani de la ciutat, mitjançant un espai públic amb un fort contingut simbòlic i històric. Finalment, aquest treball ens convida a reflexionar de manera crítica sobre la identitat urbana actual del Barri Gòtic, que està patint la pèrdua de veïns i la pressió del turisme. En aquest context, la proposta de Domènech pren una nova dimensió: la Plaça de l’Acròpolis es presenta com un possible model d’una ciutat que posa en valor la memòria, la cultura i el vincle amb els seus habitants. Recuperar aquest tipus de projectes pot ser interessant per pensar nous espais públics que reforcin el sentiment de pertinença i que contrarestin la despersonalització que estan patint cada cop més els barris històrics.